viernes, 11 de noviembre de 2016

Sobre el canon prohibido y sobre la vida venal de los artistas



En El jardí dels set Crepuscles, una hiperficción esplendente de Miquel de Palol, un premio Nobel catalán le da pie al autor para la siguiente y oportuna reflexión:


Dejo aquí una reflexión sobre la vida venal del artista que leí hace mucho tiempo en una magnífica novela que, al transcribir estas líneas, veo que no ha perdido ningún interés. De hecho, más que la defensa de la propiedad intelectual, que es el motivo por el cual la traigo a este Diario, se lee ahí una concepción del artista enfrentado a la alienación político-lingüística catalana que a buen seguro indignará a cuantos fundamentalistas campan a sus anchas en nuestros días. Por otro lado, la extremada ficción de un Nobel catalán, y que, además, sea ese enfrentado al patriotismo cínico de los antecesores de los secesionistas de nuestros días, no deja de ser una especie de venablo arrojado, certeramente, al corazón de la quimera. En cualquier caso, recomiendo la lectura de una auténtica "novela de novelas", un ejercicio de creación total que, a mi entender, bien puede ser considerada como la mejor novela catalana de la segunda mitad del siglo XX, de la que hay traducción al castellano, pero el catalán de Palol es muy accesible al experimentado lector en castellano, porque está lejos de la tendencia arcaizante propia de quienes hacen de la lengua más una frontera que un canal de comunicación y entendimiento.


-Tot això forma part de la tradicional hipocresia de la societat capitalista -va dir Simon, i les dones el varen mirar amb commiseració; Simon va prosseguir-: La societat obliga a l'artista a vendre's ell mateix com a producte etiquetat, i que el contingut respongui a l'etiqueta. Només els grans (vull dir els molt grans, els de debò) se n'escapen. Als comerciants els sembla molt bé lluitar per l'èxit i el benestar econòmic; per ells és una qualitat personal imprescindible, però quan ho fa un artista, ho troben sospitós d'impuresa; l'artista els convé materialmente desinteressat, i, a menys que les idees que sosté no els siguin favorables, com més penjat vagi per la vida, millor.
-Has recitat el programa electoral d'una associació d'escriptors aficionats; l'únic que jo pretenia era remarcar una situació que afectava en Zacaries, i el seu cas no va ser l'únic de la història. D'altrabanda, la teva idea l'ha sostingut l'esquerra intel·lectual més de dos-cent anys. Per cert -va afegir la Gertrudis-, en Morguer, quan li van donar el premi Nobel, a les primeres declaracions a la premsa es va despenjar amb una actitud molt semblant -la Camila va dir que no les coneixia, i la Gertrudis s'hi va estendre (i per l'entonació no hi havia dubte que aprovava l'actitud del personatge)-: En Llorenç González Morguer (que sempre va signar Llorenç Morguer) havia estat toda la vida considerat escriptor de segona fila. Els que es proclamaven patriotes recelaven d'ell perquè mai no s'havia estat de dir que no escrivia per fer un servei a la llengua, sinó perquè li agradava, i comparava el cinisme i la fleuma dels qui deien el contrari amb el dels polítics que diuen sacrificar-se pel país; però la mentida dels literats, deia Morguer, és menys perillosa. Als seus textos s'obstinava a anar contra la moda, i des de les classes a la Universitat blasmava els estudiosos que dictaven els gustos. Si vols treure'n profit, llegeix amb humilitat, amb fe i senzillesa de cor, i mai no ambicionis fama de lletrat, acostumava a dir. Els crítics el trobaven estrany i allunyat de la tradició, però a París i Mèxic van traduir-lo, i a poc a poc es va conèixer a fora. Els americans van fer un parell de pel·lícules basades en novel·les seves, i quan els de Barcelona se'n van voler adonar, per reeditar-lo havien de pagar drets d'autor a l'estranger. el Nobel li va caure (com en el noranta per cent dels casos) quan ja era massa vell per disfrutar-lo. Li van demanar una entrevista per la televisió, i ell es va fer pagar un dineral. (...) Tothom va escandalitzar-se; jo crec que ell va fer molt bé. Anys enrera hauria pagat per sortir a la televisió, per tant aleshores hagués estat un imbècil de no aprofitar-se'n. (...) En Morguer va dir que s'havia basat en la llei de l'oferta i la demanda, igual que als seus negocis els comerciants que el criticaven. Va dir: "¿Com és que un trust elabora un producte, es gasta fortunes fent propaganda i després el ven deu vegades més car, i un tribunal popular no li para els peus? ¿Com és que un cantant cobra una milionada per suar renills i brams d'ase, sense que hi hagi un tumult d'indignació? En canvi, al que no parla en neci per donar gust al públic, la societat li imposa el vot de pobresa. ¿És que se li ha encomanat l'expiació d'algun pecat original? Raá incrèdula i perversa! Fin quan hauré d'estar-me amb vosaltres i us hauré de suportar?"
-Sí que va dir això -va corroborar la Gertrudis-; potser al final no sigui més que una qüestió de tòpics. (...) Pel que fa a la ridícula imatge del poeta com d'un pàmfil badoc, sense cap sentit pràctic de la vida, tan fràgil que desperta condescendència, ingènuament antiquat i fàcil d'estafar, en fi, un perfecte inútil, té l'origen en una venjança (que, tot s'ha de reconèixer, la justifica més d'un lamentable versificador) de la resta de la societat davant dels que, com més bons poetes són, inconveniències més lúcides i pertorbadores els diuen. Dintre de tot, en Morguer va ser un afortunat. Encara que tard, la revenja li va arribar. Recordo que li varen donar una medalla d'or  de no sé què, la condecoració més alta del país, i la va refusar. Va dir allò que tots sabien però feia temps que ningú no deia: que es negava a ser el bufó de la premsa i els polítics, i no estava disposat que l'endemà els diaris s'encapçalessin com sempre: "El President de la Generalitat va assistir ahir al vespre a un acte literari." Als escriptors, va dir, se'ls nega no tan sols ser beneficiaris de la seva obra, sinó fins i tot els protagonistes del seu èxit.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada